David Figueres – Tarragona Digital
No s’ensumen els guerrers de gel i de neu. Els morts. Els bons, els nostres, si en fa de temporades que reuneixen tot aquell que pot sostenir una espasa, qualsevol artefacte per a la guerra. La batalla final. Per molt que ja ens hagin mostrat que no són pas invencibles els dolents, els monstres, són durs de pelar. I morirà molta gent. Les torxes del primer embat, s’aniran aclucant com les bengales innocents que sostenen la canalla per Sant Joan. Després, quan els tinguin a tocar, ni tot el foc semblarà fer-los res. Fem spoilers per no encallar-nos, va: al final, la petita de ca l’Stark, ens ho soluciona.
Això que diem nosaltres, Miquel Bonet, camisa arremangada, sembla que ho parlà amb la convidada que li ha tocat d’introduir en aquesta sala Emili Argilaga del Centre de Lectura. Segona jornada del cicle No diré res de mi. Noves mirades a Gabriel Ferrater organitzada per l’Associació Gosar Poder i l’Escola de Lletres de la casa; hi col·labora Vermuts Miró. Això que dèiem. Sembla que a Bonet, no li va agradar gens com ho van fer aquesta gent de l’HBO. No hi posa gens de poesia —car Bonet odia els poetes— i li serveix per dir-nos que la convidada també li desagradà la batalla esmentada.
La convidada no és altra que la Marina Porras, crítica literària i llibretera. Probablement una de les persones que avui llegeix millor. Entenem llegir com un acte molt més ampli que el simple fet de passejar còrnies i pupil·les per damunt un text. Sí, jo també crec que el que diu de Faulkner, per exemple, està molt bé. La Marina ha vingut a Reus per parlar de la crítica literària de Gabriel Ferrater.
El primer que ens diu la Marina, a tall d’introducció, és que Ferrater sap connectar l’estómac amb el cor. Bé. Dualitat tertuliana. Per una banda, Joan Petit, home de confiança de Barral i Eduard Valentí, eminència en la cosa clàssica i que Ferrater probablement ja havia conegut a Reus quan després de la Guerra Civil hi fou desterrat, introduiran a Ferrater en la intel·lectualitat que volia reconnectar el món d’abans del conflicte. Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, seran la nit i el gin i pasar-ho bé en una altra llengua. Aquests dos mons, acompanyaran per sempre l’univers de Ferrater. L’ensenyaran a llegir. I no els barrejarà mai. És molt possible que a Ferrater li hagués estat fàcil pujar al carro de l’escriure en castellà i apuntar-se a les martingales de Castellet esdevenint un poeta en aquesta llengua més que acceptable, però sempre va tenir clar d’on venia i quina era la seva tradició natural.
Haurà de publicar tota la seva poesia i començar a donar classes a la incipient Universitat Autònoma amb seu a Sant Cugat del Vallès perquè Ferrater comenci a donar forma al seu particular cànon literari català. Amb la poesia no té problemes. Els seus escrits sobre Carner, Riba i Foix, tríada angular del seu fer poètic, són lluminosos perquè sap llegir-los amb més recursos, el “problema” vindrà amb la prosa, molt més quan el país amb una llengua perseguida i el que és pitjor, assumidament perseguida, no pot bastir un projecte narratiu o prosaic amb cara i ulls. Ferrater no s’atura, però. És el primer comparatista. El primer a no deixar-se tancar pels mapes polítics sinó d’esbatanar-ho tot per fer-hi cabre tot el que li cal per tenir les claus necessàries d’afrontar els textos amb èxit.
Amb tot, el panorama que es troba, és desolador, segons la Marina. Un funcionament literari on la poesia, després de la Renaixença, és pertot i on no s’ha sabut bastir un sistema narratiu convincent. Molta d’aquesta prosa no és altra cosa que poesia feta sense vers, de qualsevol manera. Deixant de banda la situació de la llengua i del país, segons la nostra ponent, el problema rau en la manca de tradició. En la impossibilitat del prosista d’anar més enllà del seu món personal, el més proper, fins a arribar a la literatura universal per manca de tradició. Si anem fent cercles des de la peripècia personal fins a la literatura mundial, ens trobarem que manquen els cercles del mig. No hi són.
Ferrater només salva Joaquim Ruyra i Víctor Català. També Josep Pla. De la resta, res de res. Categòric. Sembla que vol posar de manifest que la classe social en què neixen els escriptors és primordial. La impossibilitat de navegar en una tradició propera, fa que omplin els buits amb folklore.
Per a Marina Porras, un altre fet que fa que una prosa acceptable sigui gairebé inexistent en el moment que Ferrater comença a fer de crític literari de manera seriosa, és la manca de l’escriptor de la possibilitat d’apropar-se al poder. Amb un país vençut i ocupat, la tensió pròpia que s’esdevé entre poder i poble i el relat que s’estableix per un dinamisme natural d’avenç en tota societat, quan la situació és estanca, l’aproximació moral de l’escriptor a deixar constància d’aquesta evolució es fa impossible.
Preguntada per la biografia que s’està preparant sobre Ferrater, la ponent es mostra molt cauta. Ferrater és un personatge fàcilment manipulable. La seva falta de complicitat directa amb l’estatus antifranquista del moment, malgrat que participà en la caputxinada, el fa procliu a construir-se-li una ideologia que probablement disti molt de ser neutre i que causi més d’un trasbals, però com que la Marina d’això de rebre cops per dir coses sobre llibres que encara no han sortit, en té experiència, ho deixa aquí.
Crinera blanca, ulleres de sol, altiu des del promontori dels mariscals, va mirar-se la literatura del moment i va decidir envestir per conquerir-la. No deixà, en el món dels versos, res viu i malgrat que Pla, per carta, li demanà que provés d’escriure novel·les, no va caure en la temptació. Són molts els que han intentat treure-se’l del damunt amb punyals de vidre de drac. No ho han aconseguit. Aquesta tarda, la Marina, més que enfonsar-n’hi cap, n’hi ha tret uns quants. Miquel Bonet al seu costat, deixant constància necessàriament cínica i mordaç del nostre Camp, l’escoltava atent. Ferrater immortal, una vegada més, l’hem fet present. Ell, des del seu tron de ferro, se’n devia riure a pleret de tot.