El passat dia 27 de desembre Isabel Olesti va ser guardonada amb el Premi de Narrativa Ciutat de Reus “Diré el que em fuig”. En el seu discurs d’agraïment va explicar la seva relació amb Gabriel Ferrater. Ens plau reproduir les seves paraules.
Agraeixo profundament aquest premi i m’agradaria explicar per què. Primer, perquè escriure costa molt. No és un do (que alguna cosa d’això hi ha), ni fruit de la inspiració que baixa del cel… No. És voluntat i aprenentatge. És una feina dura, que et pren moltes hores de la teva vida sense saber si escrius pel buit, si tota aquella dedicació, tots els centenars d’hores davant l’ordinador serviran per alguna cosa. Tot això no ho saps. Escriure sempre és incert, i sovint poc valorat. Explicava Eduardo Mendoza que els seus fills passaven un mal tràngol quan a l’escola els companys els preguntaven ¿I el teu pare a què es dedica? Perquè ningú més era escriptor i els nens se’ls miraven estranyats. En canvi tu continues escrivint. Per què? Perquè és apassionant, perquè et transporta en mons que tu inventes, perquè t’ajuda a entendre el món mentre l’expliques, perquè creus que ets un mag que manipula els personatges, però el fantàstic és que els personatges acaben adquirint vida pròpia i et manipulen a tu i guien les seves vides fictícies. Flaubert, mentre escrivia Madame Bovary, explica en una carta a la seva amiga Louise Colet que aquella tarda ha estat el seu personatge, el cavall que muntava madame Bovary, el vent que li embullava els cabells, els arbres del bosc que travessava… Per això no deixo d’escriure.
Jo sóc d’escriptura lenta i reposada. Em passo molts anys amb cada obra. M’agrada corregir, rellegir i llegir en veu alta per veure com sonen les paraules. A casa em diuen “ mira, ja parla sola”. De fet és un exercici molt bo que diuen que també practicava Flaubert. Si la llengua sona, si m’és propera i no afectada, vol dir que vaig bé. I costa. Per tot això, la millor recompensa és quan un lector ha connectat amb el que escrius i t’ho explica emocionat i et fa veure allò que tu no havies vist… Perquè un cop l’escriptor acaba l’obra allò ja no és seu sinó del lector. I cada lector farà la seva versió d’allò que tu has escrit. Perquè segons com és aquest lector, segon el que hagi llegit, vist, viscut, etc. es farà l’obra a la seva manera. I això és fantàstic.
Agraeixo la valentia del jurat a escollir un recull de contes i no una novel·la. I és que el conte està poc valorat, en la literatura catalana actual, quan tenim exemples gloriosos de contistes com Mercè Rodoreda, Pere Calders, Victor Català o Quim Monzó i Sergi Pamies, que han estat el pal de paller de l’editorial Quaderns crema durant molts anys.
El conte té un format ideal pel món que vivim, de consum ràpid i poc temps per perdre. Un conte te’l llegeixes dalt del metro, al tren, abans d’agafar el son… és una historia que s’obre i es tanca en molt poques pàgines. Aquesta és una de les gràcies.
Àlbum d’amors complicats, tal com assenyala el títol, té un fil conductor: històries de tota mena al voltant d’això tan meravellós i complicat com és l’amor. Amors estranys, amors impossibles, dels que no acaben bé, amors literaris, amors tristos o d’iniciació, desesperats, apassionats, furtius.
Com podeu imaginar, em fa una il·lusió especial que sigui un premi de Reus, la ciutat on vaig néixer i viure molts anys, on hi tinc família i amics i amigues estimadíssimes, records i un paisatge que porto molt endins. Precisament un d’aquests contes l’encapçala uns versos molt coneguts de Ferrater que parlen de l’avellaner. I és sota l’avellaner on un nen aprèn les delícies amatòries de la mà de la minyona que acaba d’arribar d’Andalusia.
M’honora especialment que el premi porti un vers de Ferrater i que es remoguin consciències vers el poc cas que se li ha fet a Reus al llarg dels temps. Parlem, no només d’un poeta, sinó d’un dels grans intel·lectuals europeus de la seva època. L’any 2010, quan estava immersa en els festivals de poesia que vaig dirigir a Reus, Taca d’oli, i que es van acabar amb més pena que glòria quan va canviar la Regidora de Cultura, vaig organitzar dos recitals de Ferrater al mas Picarany. Va ser la primera vegada que s’obrien les portes de la casa on Ferrater havia viscut i començat a escriure la seva poesia. Era un lloc mític i m’hi vaig tirar de cap. Volia, innocent de mi, que allò pogués ser una fundació, un centre d’estudis ferraterians, un lloc de trobada, no només per la literatura sinó per l’art, seguint l’exemple de la fundació Josep Pla o Salvador Espriu, la de Villalonga i Blai Bonet a Mallorca, les cases de Maragall, de Foix, i fa poc de Vinyoli.
Vaig parlar amb els amos, que hi estaven d’acord i demanaven un preu irrisori per ser el que era. També vaig parlar amb l’ajuntament de Reus i Almoster, amb el Conseller de Cultura, amb la Diputació i fins i tot amb la Direcció General de Museus i Patrimoni de la Generalitat perquè el mas Picarany fos declarat com un bé públic i no es pogués vendre a un particular, que, per cert, en aquell moment havia de ser una empresa russa. Finalment tot aquell esforç va acabar en un buit. Ara el mas és d’un particular holandès i sembla que és conscient del valor històric d’aquella casa. El llegat Ferrater, després de la negativa de Reus i la Biblioteca de Catalunya, és a la Universitat de Girona. Consta dels papers dels germans Ferrater, Joan i Gabriel, els escassos llibres del Gabriel més un volum considerable del seu germà Joan (entre 12 i 15.000 llibres).
Per això estic contenta que, malgrat no tenir el llegat i malgrat deixar-nos perdre el Picarany, hagi nascut Gosar Poder, que Reus formi part de l’any Ferrater i que un premi porti el nom d’un vers seu: Diré el que em fuig.
Es bàsic que la llengua, o la literatura, es remogui, que hi hagi debat i idees i que tingui més pes, a Reus, a banda, per exemple, de la bona iniciativa de Reusenques de lletres, nascuda precisament aquí, a la Biblioteca. El tresor més gran, allò que identifica un país, és la llengua, que comença a casa, continua a l’escola i es solidifica al carrer. Tal com anem, si no fem un mea culpa personal i les institucions públiques li donen una empenta seriosa, quedarem a zero. El català està tocat de mort i és una cosa de tots.
Isabel Olesti