Miquel Bonet – Tarragona Digital
Continua, fora dels focus mediàtics, la polèmica més interessant que s’ha suscitat a Catalunya en tot 2019. No és altra que la vida sexual de Joan Ferraté, reusenc no practicant, intel·lectual fora de context, personatge poc polièdric, com es diu ara. Una mica sense voler-ho, la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, avivada per l’Associació ferreteriana Gosar Poder, s’ha erigit en escenari i àgora d’unes jornades plenes de tensió cultural —i humana— una mica inesperades.
Si més no, qui s’hauria d’anar a pensar que el lloc on un home mort fa quinze anys li agradava ficar la tita despertaria tanta esquírria. Sobre els valors literaris i testimonials de la publicació dels diaris inèdits de Ferraté a finals de l’any 18, ja se n’ha parlat molt. Escombrarem cap a casa i us tornaré a remetre al que en va escriure Abel Cutillas, insuperat. Sobre per què la publicació ara d’aquests dietaris ha suposat tanta commoció potser caldria parlar-ne una mica més.
El nucli de la polèmica pot semblar irrisori. Ferraté va arribar a ser un home gran que tenia uns conflictes molt xungos amb la seva sexualitat, fruit del seu temps, i que es va voler enamorar d’un noiet canadenc de 16 anys, Daniel J. Szostakiwskyj. Un home que vivia entotsolat en sí mateix i que va arribar a escriure: «tinc cinquanta anys, i he hagut d’arribar en aquesta edat per acabar de saber que hi ha homes a qui agraden els homes (tots cuixes, cul i muscle a tot arreu) i homes a qui agraden les dones (totes cul i cuixa, i pits a tot arreu) per pura sensualitat, i prou, i que no els agrada res fora d’això». Aquest descobriment, gairebé infantil, és el motor de la seva única obra de creació.
Que Ferraté no tingués una relació plena —sexual i afectiva— fins al 46 anys suposa una certa distorsió vital, sí, però no és res que no passi cada dia. De fet, hi ha molta gent que se’n va a l’altre barri sense haver-ho experimentat mai. No passa res. L’amor no és un dret, com tampoc ho és la felicitat, encara que hi hagi gent a qui li agradaria legislar-ho. El món no funciona així. Que algú, de la potència intel·lectual de Ferraté, optés per literaturitzar aquesta mancança, ja és una altra cosa. Que no s’atrevís a publicar-ho n’és una altra. I que s’assumeixi amb tanta incomoditat l’accés íntim al seu pensament n’és una de molt més grossa.
Dimarts passat, estaven convocats a Reus el traductor Salvador Oliva i l’editor Jordi Cornudella, per parlar-ne —tots dos el van conèixer i en van ser amics. De fet, no ben bé d’això s’havia de parlar. La xerrada s’anunciava com a Joan Ferraté: la literatura com a diàleg però es va convertir en una amena conversa de bar, esquitxada d’anècdotes truculentes entre els dos homenots. En molts moments, va ser una ponència d’un gust discutible que va incomodar visiblement alguns dels assistents. N’hi havia que arrufaven molt les celles. Altres anaven desfilant, amb discreció o sense, a mig acte. Per part meva, seria molt cínic si ara us digués que no em va agradar, sent com sóc propens a la xafarderia i a l’astracanada.
Cornudella va explicar algunes facècies crues, que no van caure gaire bé. Joan i ell van visitar Reus als 90, per la inauguració de l’Institut Gabriel Ferrater, dedicat a son germà. Joan no havia tornat a la seva ciutat de naixement des que s’havia instal·lat a Barcelona provinent del Canadà, feia vint anys. Els acompanyava el factòtum local Xavier Amorós, que en passar per davant de la mítica Ca la Sol va exclamar: «Mira, Joan, aquí és on anàvem de putes!», a la qual cosa Ferraté va contestar: «No, jo no. Això vosaltres». Silenci a la sala. Rialletes. Gent movent-se a les cadires. Una altra: Amèlia Ferrater es queixava que el talent entre els germans s’havia repartit malament i s’havia quedat entre els fills mascles. Però que potser hi tenia a veure que de jove no li deixaven llegir certes coses, com ara l’obra impúdica Les Relacions Perilloses. Riallada una miqueta misògina de Salvador Oliva que s’ajuntava a la poca comprensió dels conflictes de l’homosexualitat per part de Cornudella. Un altre silenci. I la sospita que els judicis morals que s’estan emetent estan ancorats en el passat. Sense ser un servidor de vostès sospitós d’emparar la correcció política.
Però el que va acabar de tensar la corda va ser la descripció de Cornudella de l’escenari del suïcidi de Ferraté. Sense que ningú li demanés al respecte, fa la impressió que l’editor té preparada per defecte la defensa davant qui l’acusa d’haver publicat uns diaris que l’autor no havia gosat publicar en vida. Cornudella descriu amb tot luxe de detalls com els amics van arribar a casa seva i s’ho van trobar tot disposat i escenificat: un llibre obert, amb un poema de Carner —Cant de flabiol— com a nota de suïcidi, un testament amagat dalt d’un armari, els dietaris, passats a net i amb postals d’Itàlia enganxades, a punt per ser publicats. Joan Ferraté es va voler morir el mateix dia en què s’havia enllitat amb Daniel per primer cop, no va deixar de viure mai en aquella breu relació, que va voler grandiosa i potser no ho va ser tant.
Per Cornudella, tot són signes de la seva voluntat pòstuma. De la mateixa manera, afirma que en el seu moment la publicació del llibre no va tirar endavant perquè, amb les làmines a tot color que Ferraté hi volia, sortia massa car. Fos com fos, publicar-ho era fer real el que potser només havia estat un producte del seu desig i la seva imaginació. Que ell en vida no gosava, ens diu, però va emetre senyals clars perquè ho fessin els seus amics pròxims. I si no, «que no s’hagués mort», afegeix en to jocós.
Tot això ho hem d’explotar més. Cal que no s’acabi la festa. El pròxim pas, penso, ha de ser localitzar Daniel J. Szostakiwskyj i que vingui a Reus a explicar com li va fer ghosting a Ferraté i què hi ha de veritat en el que explica l’escriptor. Ara ja deu haver fet els 65 i no ens podem encantar, que després tot són disgustos. Encoratjo la gent de Gosar Poder a portar-lo. Jo, l’he buscat per Google i ni rastre.