Josep Maria Martí – Diari de Tarragona
Gabriel Ferrater era de Reus, el seu germà Joan també però paradoxalment el primer té una associació que porta el seu nom a Sant Cugat del Vallés i el segon va cedir el seu fons a la Universitat de de Girona.
Per al lector que no ha sàpiga, en Gabriel, escriptor i lingüista, fou també segons els entesos, l’autor de les obres poètiques més rellevants de la literatura catalana de la postguerra. Era un home d’una gran personalitat i una intel·ligència molt per damunt de la mitjana de la seva generació. El seu final tràgic li va conferir una aura molt especial i el va consolidar com a personatge rellevant de la cultura catalana dels anys cinquanta i seixanta.
Estic convençut que a la majoria de les grans ciutats de Catalunya els agradaria tenir entre els seus fills il·lustres a algú de la seva talla, però dissortadament tinc la sensació que des de la seva mort, la capital del Baix Camp no ha sabut mai reconèixer de debò la seva importància. Espero que això canvii i ben aviat tindrem ocasió de saber si és veritat: l’any vinent s’acomplirà el centenari del seu naixement. No sé que passarà a nivell de Catalunya, però a Sant Cugat, el lloc on va morir, em diuen que l’Ajuntament i l’Associació Gabriel Ferrater estan preparant importants actes.
I a la seva ciutat natal? Tinc els meus dubtes sobre si estarà a l’alçada; diposito la confiança en una associació que es va crear abans de la pandèmia: Gosar Poder que pren el nom d’un dels poemes emblemàtics de l’autor. Es tracta d’una entitat impulsada per un grup de gent amb més ànims i idees que recursos, però disposats a fer el que calgui perquè es reconegui i s’honori al poeta reusenc tal com es mereix.
I l’Ajuntament? Em diuen que el regidor de Cultura va convocar a algunes entitats locals per a tractar de coordinar les iniciatives de totes elles i evitar que hi hagi actes que es dupliquin o es sobreposin, però de moment no se sap res més. Ara per ara ignorem que pensa fer la principal institució de la ciutat. Tampoc se sap si es nomenarà un comissari com seria preceptiu en un aniversari tan rellevant, ni tampoc si hi hauran activitats centrals, ni si hi es disposarà del corresponent pressupost econòmic per impulsar el centenari.
I la URV? De moment tampoc consta cap iniciativa si em guio almenys per les notícies publicades. M’estranya que la Facultat de Lletres no hagi dit res. Molta gent pensa que es podria crear una càtedra com la dedicada al Josep Anton Baixeras, escriptor i polític tarragoní, gran persona però que amb tots els respectes, va tenir una rellevància cultural li literària molt inferior a la de Ferrater.
Tinc la percepció que si institucionalment no es dona una empenta ben decidida, serà difícil fer una commemoració lluïda. Penso a més a més, que aquest aniversari seria la millor excusa per a remuntar una cultura reusenca que fa aigües des de fa temps. Si, perquè aquesta és malauradament la crua realitat: aquest sector tan important de la nostra vida col·lectiva ha tocat fons. Primer la crisi econòmica i ara la pandèmia han acabat per ferir-lo greument.
No ho sé, però potser el que ara tocaria fer són bons, o ganxets pintxo culturals i prendre consciència que la cultura té diferents formules d’expressió, que no només es mostra amb la festa i el folklore. Potser seria el moment de parar el creixement sostingut de les activitats d’aquest caire i donar una ullada als creadors artístics, literaris i musicals. S’ho estan passant malament.
Un consistori que no va tenir cap vergonya en confessar que l’any de la pandèmia havia fet superàvit, hauria de canviar les restriccions al que estan sotmesos els pressupostos dedicats a la cultura i ajudar al regidor que se n’ocupa a poder fer alguna cosa més que seguir les activitats del cicle festiu.
L’any vinent toca Any Ferrater, toca cultura d’una vegada; amb tots els meus respectes Reus és alguna cosa que una ciutat de botiguers: és la urb que fins ara té més entitats culturals per metre quadrat de Catalunya, organitzacions que fa anys que pateixen i lluiten sense recursos ni ajudes; que també donen treball a molta gent i que incrementen allò que no figura en els balanços econòmics: el patrimoni immaterial d’una ciutat, quelcom decisiu per a transmetre a les generacions futures i per a no perdre el lideratge en aquest camp.