Gamberro intel·lectual

Josep Murgades – Publicat originalment al diari El Punt el 29/04/1992

Fotografia de MASSIMILIANO MINOCRI

En unes postil·les amb destinació a l’Àlbum Ferrater, que apareixerà pròximament a les Edicions dels Quaderns Crema a cura de Jordi Cornudella i de Núria Perpinyà, vaig gosar qualificar sense embuts Gabriel Ferrater com un gamberro intel·lectual.

Una denominació llampant i complaguda en la paradoxa, com s’escau al personatge, però que no estaria potser de més de precisar una mica, amb motiu de l’avinentesa que deparen els vint anys de la seva mort.

És prou sabut que entenem per gamberro (un hispanisme més que relatiu -segons Coromines provindria en espanyol del català gran verro- i que no sempre troba un bon equivalent en el genuí brètol) un individu escassament socialitzat, que va a la seva contra vent i marea, fins i tot sovint contra el seu propi interès, i que acaba esdevenint potencialment i virtualment destructiu.

D’aquestes característiques, el tarannà vital i professional de Gabriel Ferrater n’és ple: anticonvencional, heterodox, trencamotlles, provocatiu, insultant fins a la injustícia…

No ens cal furgar gaire en la memòria -els qui el vam conèixer i tractar personalment- ni perdre’ns massa estona en la seva obra escrita com a poeta i com a assagista, per trobar-hi afirmacions discutibles, desqualificacions excessives, boutades desproporcionades.

Però tot i amb això, la seva talla intel·lectual i la seva saviesa científica i humana el redimeixen sobradament de la seva primigènia condició de gamberro, sempre prest, com a tal, a segons quines destralejades i desbarraments. A un homenot del seu tremp i de la seva vàlua no és precisament equanimitat ni ponderació allò que cal demanar-li, allò que cal buscar-hi. Sinó més aviat singularitat creativa, deseiximent comportamental, perspicàcia analítica. I de tot això va mostrar-se’n sempre altament pròdig.

Tant s’hi va mostrar, que va poder erigir-se, sense ni tan sols proposar-s’ho, en renovador d’una tradició cultural -poètica i lingüística- en perill d’arterioesclerosi progressiva. La irrupció que va fer en la vida intel·lectual catalana dels anys seixanta és només comparable al d’un cavall desbocat enmig d’una botigueta de plats i olles de terrissa kitsch i primparada. La trencadissa va ser-hi sonada, de vegades potser gratuïta fins i tot, però ben del cert que era el preu que calia pagar perquè la cultura d’aquest país deixés enrere molts fantasmes i guanyés en confiança i en descaradura, en desinhibició i en exigència.

Ara ens afanyem a commemorar-ne un aniversari. I, tot fent-ho, a alguns ens sobta la sospita de si, amb aquesta glòria pòstuma que li estem fabricant, no estem potser ajudant, com diria Borges, a augmentar la incomprensió que ja de sempre va envoltar-lo en vida. Però, d’altra banda, no sabem ni volem estar-nos de contribuir a l’engany d’aquesta glòria. Al capdavall, la literatura, com ja va recordar-nos Joan Ferraté citant Gòrgies, és un engany. I qui no s’enganya -segons rebla Lacan- s’equivoca. D’aquí que, per tal de no equivocar-nos, ens complaguem avui un cop més a enganyar-nos amb l’obra i amb la vida de Gabriel Ferrater.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.